dol

Què és el dol?

 

  

 El dol és un procés psicològic que s’inicia davant d’una pèrdua significativa. Ens ajuda a acceptar el que ha passat, a elaborar el dolor i a incorporar-lo entre la resta d’experiències viscudes.

Quan parlem de pèrdua no ens referim únicament a la mort d’un ésser estimat. Existeixen altres tipus de pèrdues que poden ser molt importants com perdre la feina, trencar una relació, pèrdua d’una mascota, etc.

 Amb el procés del dol ens adaptem a la nova realitat. Podem dir que és la transició entre la situació prèvia a la pèrdua i la nova. Cada dol és diferent i pot variar tant en la intensitat com en la duració. Alguns dels símptomes que apareixen durant el procés solen ser l’ansietat, la por, la depressió, la culpa, etc.

 El que sí que comparteixen la majoria dels dols són les fases que els conformen. En general, es fa necessari transitar per totes elles per poder acabar tot el procés, tot i que, hi ha casos on no és així.

 

Etapes o fases del dol

  

L’esquema que s’utilitza avui en dia va ser proposada per la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross. Va proposar que el procés del dol es podia dividir en 5 fases.

 

1. Fase de la negació

 

En aquesta primera fase ens neguem a acceptar el que ha succeït. La persona sol estar en xoc, i pel seu cap passen idees com “no em pot estar passant a mi”, “és injust que succeeixi”, etc.

La negació és una protecció contra aquell fet tan dolorós i difícil d’acceptar. Compleix la funció de guanyar temps per començar a preparar-nos i afrontar el que ha passat.

El xoc inicial pot ser tan gran com per insensibilitzar-nos del tot, per la qual cosa, la negació pot prendre diferents formes segons el grau de dolor provocat per la pèrdua.

En aquesta etapa encara tenim molt present els records del que hem perdut. La sensació és com si no s’hagués provocat la pèrdua, o com si tot fos un malson del qual ens despertarem aviat. Tot i que el sap el que ha ocorregut, encara és massa aviat perquè altres àrees del cos ho puguin acceptar.

 

2. Fase de la ira

 

  

En aquesta etapa apareix la ràbia pel que ha succeït, o pot arribar a ser molt intensa i profunda. Ens protegeix d’altres emocions que seria encara massa doloroses com la tristesa, i ens ajuda a mantenir-nos dempeus.

Això no vol dir que no s’hagi de fer res amb ella, ja que, tragar-la ens pot generar una altra classe de complicacions. 

El més saludable és descarregar-la en la mida que podem, perquè no es quedi encallada a dins. Expressar-la, actuar-la físicament per provocar alleujament, etc., totes elles ajuden al fet que no se’n vagi acumulant. Durant aquesta fase també pot aparèixer la culpa, ja que, està molt relacionat amb la ira.

 

 

3. Fase de negociació

 

Intentem entendre el que ha passat, i pensem molt en com va ser la pèrdua. Busquem explicacions racionals dels fets. Fantasiegem amb la idea de com s’hagués pogut evitar, i ens preguntem què hagués passat si s’haguessin fet les coses d’una altra manera. S’analitzen totes les possibilitats, com si així poguéssim evitar-ho de veritat.

Revivim un cop i un altre les escenes viscudes al voltant de la pèrdua. No podem parar de pensar-hi. D’alguna manera, volem revertir la realitat.

Aquesta etapa també ens protegeix de la tristesa profunda perquè, encara que sembli rar, amaga una petita esperança que tot torni a ser com abans. Tota l’energia es concentra en la ment, i així ens protegeix de les emocions.

 

 

 4. Fase de la depressió

 

És aquí quan connectem amb la tristesa. Comencem a sentir el dolor profund provocat per la pèrdua, i l’aflicció floreix amb tota la seva força. La llàstima, la melancolia i les ganes de plorar es converteixen en companyes d’aquest tram del viatge anomenat dol. Percebem el vuit punyent provocat per la pèrdua, i també l’angoixa de saber que no tornarà. 

Quan estem en aquesta etapa ens envolta la foscor. La llum no arriba fins nosaltres. Com si ens haguéssim endinsat en un bosc molt frondós on els arbres no deixen entrar els rajos del sol. Ens sentim amb baixa energia i més vulnerables que mai.  

El nom de la fase no es refereix al trastorn depressiu, sinó, a què és un temps per la tristesa. El millor que podem fer és donar-li espai i permetre-la. Plorar, parlar, escriure, demanar que ens reconfortin, permetre estar amb l’energia baixeta, etc., ajuden a transitar aquesta fase del dol. 

Però, és cert que aquest trànsit es pot complicar, i que es pot prolongar en el temps. Podem sentir que no tenim motivació per continuar endavant, i aïllar-nos de l’entorn social. En aquest cas, us pot ajudar molt l’acompanyament psicològic d’un professional, ja que, amb l’ajuda d’un expert, podreu seguir pel camí del dol d’una manera més integradora. 

 

  

5. Fase de l’acceptació

  

En aquesta última fase aprendrem a seguir endavant amb la nostra vida convivint amb la tristesa de la pèrdua. Això és possible perquè les emocions deixen de ser tan agudes com en la fase anterior.

En cap cas vol dir que oblidem el que ha passat, sinó que ho integrem en la nostra vida. Tornem a tenir il·lusió per continuar vivint, i ens donem permís per gaudir de nou sense sentir culpa.

Quan arribem a aquesta etapa ens ve una sensació de serenitat. Continuem amb la tristesa de fons, però ens sentim més tranquils i en pau. Com si portéssim a dins allò que hem perdut. És part de la integració agrair pel que va ser, i reconèixer tot el que ens va nodrir.

Al finalitzar el procés del dol d’una manera integradora, és comú sentir que alguna cosa ha canviat en nosaltres. És un viatge que ens permet créixer i madurar. Perquè tota pèrdua és una oportunitat per desenvolupar-nos com persones. 

 

  

Funcions de les fases del dol

  

 

Les etapes del dol ens ajuden a transitar el camí entre la pèrdua i l’acceptació d’aquesta. Ens protegeixen de l’insuportable dolor fins que no estem suficientment forts.

La negació, la ira i la negociació tenen aquesta funció, ja que, en aquestes primeres etapes el dolor seria massa acut per la nostra supervivència. Mentre ens protegeixen de l’angoixa, ens van preparant per poder acceptar-lo més endavant.

En la fase de la depressió connectem amb el que és necessari per curar les ferides: el dolor. Ara podem aguantar-lo sense que sigui perillós per la nostra vida. Ara toca sentir el que hi hagi, plorar el que toqui i rebre el suport que calgui. En aquesta fase fem la cura necessària de les ferides perquè no s’infectin.

I un cop hagin cicatritzat les ferides, integrem el que ha succeït en la nostra vida, i recuperem la motivació, l’autopermís i la il·lusió per seguir endavant. Això sí, sense oblidar el que ha passat.

Dol patològic o no resolt

 

Quan parlem de dol patològic ens referim als processos de dol que s’han complicat. Pot ser que la persona s’hagi vist desbordada per la pèrdua, i que s’hagi quedat paralitzada. Això és més comú quan mor una parella amb la qual s’ha conviscut durant molt temps, o quan es moren persones molt significatives com els pares.

L’individu és incapaç de continuar amb la seva vida i tot es deté al seu voltant. Ni tan sols és capaç de portar a terme les tasques bàsiques, per la qual cosa, necessita ajuda per anar avançant a poc a poc.

 Un altre cas on parlem de dol patològic és quan la persona comença a tenir conductes desadaptatives. Amb això em refereixo als comportaments dolents que passen factura, com addiccions, autolesions, no satisfer les necessitats essencials, etc. Tant la salut física com la psicològica es posen en perill i és necessari demanar ajuda professional.

Un dels factors que ens ajuda a no tenir un dol no resolt és poder acomiadar a la persona perduda. És tan important l’acomiadament que totes les cultures han integrat el ritu funerari en les seves tradicions.

Acomiadem el difunt amb un ritual col·lectiu perquè ens ajuda a fer un procés de dol integrador. Quan no podem acomiadar-nos, com al cas del confinament, el perill de què el dol es converteixi en patològic, s’incrementa.

 

Teràpia psicològica del dol

 

 

Quan el dol es complica i comença a ser perillós, o simplement, quan el dolor que se sent és inaguantable, l’ajuda psicològica d’un professional pot ser molt beneficiós. Sentir-te acompanyat d’un psicoterapeuta té un impacte positiu immediat en tu.

Això no vol dir que s’acceleri el procés ni que se senti menys dolor, sinó, que s’assegura complir la tasca inherent a cada fase. És important perquè cada fase té la funció de protegir-nos a la seva manera, i d’ajudar-nos a acceptar la pèrdua.